Una pausa inesperada (II)
1 de abril de 2020,
Aquest dissabte va fer, per nosaltres, dues setmanes de l'inici d'això que en un principi vam veure com una pausa inesperada, però que ha anat convertint-se en un parèntesi que s'aixampla sense que siguem capaços d'intuir els seus límits; en què el temps sembla haver-se ralentitzat, tot es postposa per més endavant i el recompte de les jornades que anem sumant va sent, a mida que passen, menys important... I semblava que estava aconseguint trobar un cert equilibri, adaptant-me als canvis -al meu ritme- i gestionant -el millor possible i sense massa exigències- algunes de les angoixes que em toquen més de prop... però en els últims dies, he sentit que l'estabilitat és fràgil i a la mínima, tot es tambaleja de nou. Ha sigut, precisament, quan he pogut posar una mica d'ordre al que em resulta més proper i penso que puc controlar o, com a mínim, intentar-ho... quan tota la resta ha començat a pesar més, encara més, del que ho feia. El sentiment de culpabilitat en adonar-me que, en aquesta necessitat d'anar cap a dins, d'observar-me, escoltar-me i ordenar-me per poder adaptar-me al que està passant, he deixat de veure, amb la freqüència i la claredat que voldria, l'escena global, el tot... La idea que, per molta informació que rebem, ignorem més del que sabem i la contradicció que em crea el fet d'estar a casa esperant que la tempesta passi; sentint que no resulta gens fàcil i alhora, és un privilegi que no estem valorant suficient. La certesa que les preocupacions de portes endins són grans, però el dolor allà fora és immens. El pensament -potser innocent o absurd, no ho sé- que, amb tots els peròs que hi puguem posar, amb tots els malestars, pors, dubtes, inseguretats, distàncies i enyors que ens provoca aquesta situació... si mirem una mica més enllà de nosaltres mateixos, tenim raons -i no poques- per sentir-nos afortunats. Tant de bo sortim de tot això amb alguna cosa apresa o com a mínim, recordant una mica de tot el que aquests dies estem veient amb més nitidesa que mai.
7 de abril de 2020,
Des de fa uns quants dies, em costa escriure; i miro de no forçar-ho, però alhora, a estones i amb paciència, tinc la necessitat de seguir-ho intentant... Perquè sé que és precisament quan les paraules no surten amb facilitat, quan em sento tant 'plena' de tot que no sé per on començar a 'buidar', quan més em cal. I perquè és així, fent el pas d'enllaçar una paraula amb una altra, encara que resultin poc més de dues línies de pensaments inconnexos i potser contradictoris, com aconsegueixo anar treient el que em pesa i desfent, poc a poc, el bloqueig. Últimament, aquest nus el formen les emocions que fluctuen i canvien d'un dia per l'altre i de vegades, en qüestió d'hores; i aquelles altres que surten a la llum, des del més profund, en remoure el que ja queda lluny. La impossibilitat de veure o ni tan sols imaginar el que vindrà en les properes setmanes i de planificar més enllà de l'aquí i l'ara; fet que és angoixa i lleugeresa, tot alhora. L'oportunitat -inimaginable- de tenir aquest temps, ara mateix, per deixar de mirar només cap a fora i portar la mirada també cap a dins -ben endins- per seguir desaprenent i retrobant-me; cosa que és repte i regal, tot plegat, també. La necessitat sostinguda en el temps de fluir -tant individual com col·lectivament- com no hi estem acostumats i adaptar-se a una realitat canviant. En tots els sentits, hi ha dies de tot... i a mida que passen, estic aconseguint convèncer-me de que està bé que sigui així. Al cap i a la fi, la vida és, sempre i inevitablement, d'aquesta manera; fet que ho converteix, vés per on, en una constant en mig de la immensa incertesa.
13 de abril de 2020,
Fa uns dies, escrivia sobre la importància que té per mi perseverar a l'hora d'escriure, especialment quan sento que les paraules no surten o no acaben de fluir... perquè és en els moments en què més em costa, quan més falta em fa. I és això el que he estat fent des de llavors; no parar d'omplir el full en blanc, amb menys pors i límits i sense cap finalitat més que deixar anar -sobre el paper, per començar- totes les coses que sento que em pesen i apropar-me a aquelles altres que m'omplen del que diria que em cal. I és així, escrivint, com aquestes necessitats s'han anat fent evidents, nítides. Estar, simplement estar; present, conscient i en calma amb el que és l'ara i aquí, amb la realitat que vivim. Desconnectar d'un soroll extern que sembla haver apujat el seu volum més de l'habitual, amb un constant anar i venir de propostes que acaben resultant aclaparadores i fent difícil escoltar el que, personalment, em demana el moment i d'estímuls que desperten la vella sensació de no encaixar o complir amb les expectatives, alimenten l'autoexigència i van, poc a poc, allunyant-me de l'essència, de mi. Sentir la urgència de portar la mirada cap a dins i menys, molt menys, cap a fora. Recordar -perquè se m'oblida amb extrema facilitat- que no m'hauria d'envair cap angoixa o culpa si no m'apunto a aquella xerrada o formació, si no responc un missatge o correu tant ràpid com sempre o si ara puc gestionar els temes de feina amb una tranquil·litat inusual; que 'no passa res' si no em sento amb forces per despertar aviat i necessito dormir una mica més perquè des de fa vàries nits em costa agafar el son o si un dia no faig tant com -vés a saber perquè- sento que hauria... si resulta que, en escoltar-me, així ho sento. Necessitar més silenci, retornar al centre, posar l'atenció en el que penso que està a les meves mans, valorar encara més el que és important i exprement tot allò que em dóna calma i senta bé, totes aquelles coses simples, senzilles, que són refugi quotidià.