Una pausa inesperada (III)
14 de abril de 2020,
La brisa suau a primera hora del matí i treure el cap per la finestra, en un gest instintiu, per sentir-la, encara que només sigui una mica, sobre la pell. El silenci allà fora en aquests primers moments del dia; que se senti poc més que el cant dels ocells, les paraules indefinides d'una conversa, de finestra a finestra, entre veïnes i el so d'algun cotxe al passar que, tant present normalment, ara fins i tot es fa estrany. Els raigs d'un sol tímid sobre els llençols i el joc de llums i ombres sobre el terra de l'habitació. Esmorzar lent i junts gairebé sempre; uns matins amb les notícies de fons i d'altres, en canvi, amb la necessitat, ja de primeres, de desconnectar de tot. Anar fent una cosa rere l'altra i passant de la feina a les estones per mi amb una tranquil·litat a la que no acabo d'acostumar-me, però que em senta bé, molt bé. Veure com aquests dies els hi estan regalant un temps per ells que és insòlit; estones per fer el que els ve de gust en cada moment o per, simplement, descansar com ben poques vegades tenen oportunitat de fer-ho. Les connexions en la distància amb missatges de text o de veu, fotografies d'instants o detalls que ens fan pensar en l'altre, cançons compartides, abraçades escrites o vídeotrucades que, per uns moments, ens apropen més. El gest, ja convertit en rutina, d'anar cap al balcó –un parell de minuts abans de les 20:00h i sense necessitat de dir gairebé res– i compartir la sensació agredolça que ara provoca un gest tant senzill com és aplaudir. El seu missatge en arribar el final del dia –de vegades abans de sopar i d'altres una miqueta més tard, quan tot està encara més en calma que durant la resta de la jornada– per compartir 'com respirem' i enviar-nos l'energia que potser ens ha faltat. Aquella estona de silenci, ja al llit, escrivint, llegint, fent algun dibuix improvitzat –en aquell quadern que vaig començar fa un parell de mesos amb la intenció de dibuixar pel simple plaer de fer-ho i sense cap pressió pel resultat–, escoltant música o seguint alguna meditació guiada que m'ajudi a agafar la son... El seu "bona nit" com a últim estímul abans de tancar els ulls. Refugis quotidians.
19 de abril de 2020,
Fa uns dies, em vaig posar amb allò que tenia pendent des de feia temps i, mirant allà fora, em semblava que "hauria" d'haver trobat el moment per fer abans, però pel que jo no em vaig sentir amb l'energia suficient fins divendres passat, just un mes des de l'inici del confinament. Buidar armaris, prestatges, calaixos, capses i racons de l'habitació i revisar el que allà s'hi havia anat acumulant, per desprendre'm del que sentia que sobrava i conservar el que tenia sentit que es quedés; deixant anar el que ja no i donant més espai al que sí. Un reflex a l'exterior, com una metàfora, del que les últimes setmanes he vist més clar que necessito a dins; fer les coses quan sento que per mi és el moment de fer-les, reorganitzar, alleugerir i sentir-me més lliure, en tots els sentits.
Avui plou; pràcticament no ha parat des d'ahir a la tarda. M'he despertat aviat, però, amb l'estranya sensació que ara els diumenges són més diumenges i em permeto descansar més del que mai ho faig, no he pogut evitar quedar-me una estona més en aquelles quatre parets entre les que ara em sento encara més còmoda... He corregut la cortina i obert la finestra per sentir l'aire fresc i humit i respirar l'olor terra mullada; mentres estirava l'esquena amb algunes postures de ioga que, poc a poc, vaig retenint i sent capaç de posar en pràctica sola. M'he rentat la cara amb aquell sabó de pastilla que tant m'agrada fer servir i fent-me una trena ràpida, he tornat al llit i he estat una estona allà, amb el so de la pluja de fons, escrivint i llegint, submergint-me en la vida de dones que m'inspiren i relats que em transporten a altres èpoques. Després, en un impuls, he agafat la càmara, m'he apropat al finestral del menjador, he obert una de les portes i respirant de nou aquella olor, se m'han passat els minuts fotografiant les fulles d'aquell arbre que no deixa de créixer i les gotes d'aigua que els hi anaven caient al damunt... evadint-me de tot per uns instants, escapant sense sortir de casa. Quan ella s'ha aixecat, hem esmorzat, avui soles les dues, pa torrat i un parell de galetes que vam fer ahir. "Veu bellesa a tot arreu i així es salva, i així es cura", diu aquella cançó.
23 de abril de 2020,
Al posar els peus a terra, en un gest que ja és rutina, he obert la finestra per respirar l'aire fresc d'allà fora i mentres ho feia, he començat a rebre missatges recordant quin dia era avui. Poc després, ha arribat el seu –primer o segon, segons es miri– "feliç Sant Jordi" i amb ell, la sensació agredolça de no poder celebrar-lo junts per primer cop; de voler passejar per una ciutat plena de gent amb roses a la mà, llibres a la bossa i somriures a la cara i deixar-se portar per aquell ambient màgic difícil de descriure. Donant voltes a això, m'he topat amb un vídeo de Jaume Copons on deia que "no podem comprar llibres, però podem llegir i no podem comprar roses, però podem estimar" i m'ha semblat un senzill resum d'aquest 23 d'abril complex i que intueixo, no oblidarem. Just després, he anat al menjador i sobre la taula, he vist un llibre de fotografia que em van regalar fa anys; l'havia agafat el papa perquè li venia de gust mirar-se'l i m'ha fet gràcia que aquelles paraules que acabava de sentir, cobressin, en pocs segons, tant de sentit. Sovint em costa trobar temps –o potser més aviat, la calma i l'energia necessàries– per llegir tot el que voldria, però aquests dies, tampoc m'és gaire fàcil concentrar-me. Just he estat capaç de reprendre una lectura oblidada i començar-ne una nova, però alternant aquests llibres, he descobert una connexió especial entre l'un i l'altre. Un és aquest i recordo començar-lo quan donàvem forma a una trobada al voltant de la fotografia i l'escriptura amb la Marta; buscant la relació entre aquestes formes d'expressió. És una recopil·lació de fragments de la vida de la fotògrafa Julia Margaret Cameron; tots escrits per ella excepte un parell, que signa algú que la va conèixer bé. L'altre és, precisament, "Una habitación pròpia", de Virgina Woolf; reneboda de Julia Margaret i autora d'aquells dos textos, sí. Descobrir-ho m'ha portat a avançar encara més lent, però per una bona raó; volent saber més sobre les seves vides, els retrats que descriu o els poemes que cita, evitant quedar-me en la superfície, detenint-me en els detalls amb més atenció. Tot plegat, un reflex del que estan sent aquests dies: acceptació i paciència.