Una pausa inesperada (IV)
4 de mayo de 2020,
Vaig arribar al cap de setmana amb una sensació d'esgotament que ara feia temps que no sentia i amb molta necessitat de parar i descansar. La intolerància que m'acompanya des de fa uns anys però encara no acabo de controlar del tot, que apareix de tant en tant i em treu l'energia i canvia l'humor i que vaig coneixent millor a base d'assaig i error, acceptació i paciència, molta paciència... La reunió amb l'equip, dimecres al matí, per començar a posar la mirada en tot el que vindrà. Dues hores d'il·lusió i alegria per tornar a veure'ns les cares i sentir-nos les veus –encara que fos a través de la pantalla– però també de preguntes que respondrem a mida que les incerteses es vagin esvaint i de reflexions per replantejar moltes de les coses que veníem fent, d'una conversa que va ser tota una dosi de realitat, tant imprescindible com difícil de processar. Les incomptables hores davant de l'ordinador, amb un mal de cap que encara no marxa del tot; a moments amb el pes d'haver de refer el que hem anat construint fins ara i d'altres, amb la lleugeresa de pensar en l'oportunitat que això mateix pot suposar. Les estones llegint articles i llibres que em connecten amb la feina d'una manera diferent; lectures que em remouen des de la primera línia i de les que anotaria cada frase per tot el que em ressonen les seves paraules, que em fan reafirmar idees que ja tenia i qüestionar-me'n d'altres, que em porten a obrir la mirada a noves perspectives i a sentir que aprenc per, poc a poc, desaprendre. La necessitat –que aquestes setmanes, amb més temps i espais per mirar endins, s'ha fet encara més evident– d'aturar-me i escoltar-me de debò, per ser més conscient del que vull i del que té sentit per mi, per deixant-me ser com sóc, sentir el que sento i fer el que el cor em diu que he de fer en cada moment. Avui, amb una mica més d'energia, he despertat agafant el quadern i començant a escriure; sense tenir cap idea de què acabaria posant sobre el paper, de què era el que necessitava treure i deixar anar... només amb la certesa de que ho necessitava i m'ajudaria a ordenar tot el que s'ha estat –i s'està– removent. I, com sempre, així ha sigut.
7 de mayo de 2020,
Aquesta setmana, amb molta feina però, per sort, també amb més energia que l'anterior... una de les coses que està ocupant més part del meu temps és posar-me en contacte amb les famílies dels petits, per saber com han viscut i estan vivint aquesta situació i com s'enfronten a la tornada a un dia a dia que de 'normal' tindrà ben poc... I està sent intens; tan intensament emocionant com esgotador. Ahir al vespre, quan vaig penjar el telèfon després de l'última trucada del dia, em vaig adonar de com de sobrepasada, saturada i carregada em sentia, plena d'informació, de dubtes i preocupacions i d'emocions que no m'eren pròpies però havia absorvit com si ho fossin; amb la necessitat de processar-ho tot, quedar-me només amb l'essencial, deixar anar el que no ho fos i portar l'atenció cap a dins, per mirar una mica cap a mi, de nou. Després d'una dutxa amb la que esperava retrobar-me i que l'aigua s'emportés tot allò que m'havia anat omplint i alhora buidant, sent capaç de veure-hi més clar... em vaig quedar una bona estona pensant en aquell gest. En el valor del temps d'atenció, d'escolta i observació amb cadascun dels pares i mares amb els que he pogut parlar fins ara. En la importància de crear aquell context proper i de confiança on aturar-se per uns instants i reflexionar junts; en veu alta i de forma espontània, compartint amb sinceritat i transparència la realitat de cadascú, amb les seves llums i les seves ombres, i generant, fins i tot, un espai preciós per valorar i agrair com –submergits en la voràgine del ritme habitual– potser no s'havien, no ens havíem... parat a fer-ho abans.