Una pausa inesperada (V)
17 de mayo de 2020,
Feia dies -setmanes, en realitat- que tenia clar que s'acostava; sense poder determinar quan, però sabent que no quedava gaire... i a mida que he vist com s'apropava, he sentit que se'm feia cada vegada més difícil explicar amb paraules els sentiments que em despertava i desperta, ordenar la quantitat de pensaments que em ballaven i encara ballen al cap... La inseguretat davant els canvis. L'expectació per la tornada, progressiva però imminent, a la feina. La barreja de respecte per tot el que implicaran les noves condicions i els dubtes sobre com aquestes afectaran al que faig, al que fem. La incertesa del moment i el que amb ell vindrà; sabent, únicament, que tot s'haurà d'anar recol·locant i que serà, una vegada més, provisional, per un temps indefinit. L'adaptació a tot això després d'aquests més de dos mesos a casa, en mig d'una estanya rutina a la que sento que gairebé m'he arribat a acostumar i a la que, fins i tot, he trobat cert gust; perquè, amb tots els peròs, m'ha portat el que a mitjans de març, després d'un inici d'any complicat, més necessitava: un parèntesi, una pausa, un temps per mirar endins. Vaig començar a escriure aquests línies ahir a la tarda, amb la pluja de fons i una única certesa: agafar el quadern i posar això sobre el paper, em serviria per deixar anar i començar a endreçar(-me). Ara hi torno i d'entre tot el que vaig estar escrivint, a estones, fins que es va fer fosc, intento quedar-me amb... El saber que ho seguirem fent el millor que puguem a cada instant i que aquesta flexibilitat -amb la situació, amb els tempos, amb els altres i amb nosaltres mateixos- que hem desplegat des de que tot va començar, seguirà sent clau. Amb el desig que el que he estat construint durant les últimes setmanes no s'esvaeixi de cop; de que, malgrat tot canvïi de nou, pugui seguir sent capaç de trobar moments i maneres d'escoltar-me, atendre'm i en definitiva, cuidar-me; sense que les angoixes, els nervis, les presses o les pressions autoimposades se'm mengin, m'atrapin i ho desmuntin tot. I amb la seguretat, també, que, com sempre, tot passarà i s'anirà posant, poc a poc, a lloc. "En uns dies, ho veuré" em repeteixo.
24 de mayo de 2020,
Ahir a les vuit de la tarda vaig sortir al carrer després de molts dies sense fer-ho i encara no sé si em va resultar més estranya la sensació d'estar allà fora o la que em va envair al tornar, de nou, a ser a casa... Després de deu setmanes entre aquestes parets i uns últims dies acabant de preparar-ho tot, demà al matí torno a la feina. Entre nervis i angoixes, pors i preocupacions, precaució i respecte, amb aquell vertígen que em provoquen els canvis i sabent que tot serà molt diferent a com era abans d'aquesta aturada sobtada, inesperada, forçada i desconcertant... Però alhora, també, recordant les paraules de calma d'aquell àudio que em va enviar una companya fa uns dies, després de la seva pròpia tornada i amb la il·lusió de retrobar-me amb els petits i les seves famílies per poder seguir ajudant-los i acompanyant-los en els seus camins des de més a prop una altra vegada, encara que sigui en mig d'aquesta excepcionalitat que ara ho envolta tot. I sobre tot, sent conscient de la sort que és tenir allà on tornar i agraint, agraint infinitament, la possibilitat de fer-ho poc a poc, recuperant el ritme de forma progressiva i en consonància amb tot el que s'ha estat removent en mi durant aquests dos mesos i mig, amb el que sento que ara mateix necessito per estar bé... perquè el que estic construint, poc a poc, no se m'escapi de les mans, no s'esvaeixi de cop.
26 de mayo de 2020,
Eren les 10:30h i no tenia ni idea de com aniria el matí; només sabia que, de cop, tot estava a punt de tornar a començar. Arribar fins allà, fent el camí de sempre, pujant al metro, amb tot tan igual i alhora tan diferent, va ser un anar i venir d'emocions... però encara havien de venir moltes més que en aquell moment ni era capaç d'imaginar. Va ser breu, però intens; unes quantes hores que em van despertar molts pensaments i sentiments diferents, plenes de contrastos que encara estic acabant de processar. Creuar la porta de nou després d'aquell divendres 13 de març, preparar les coses i entre proteccions i distàncies de seguretat, esperar que fos l'hora parlant una estona amb ella a la recepció. I llavors, veure els petits arribant amb la mascareta i les seves coses a sota del braç, entrant a l'expectativa i amb una barreja de sorpresa per trobar-ho tot tan canviat, tan buit, tan gran, deien... i d'il·lusió per tornar a estar allà i veure'ns després de tantes setmanes. Anar fent els passos previs a l'entrada al despatx, des dels rentats de mans fins el control de la temperatura, com si és tractés d'una gimcana; convertint tota la raresa de la situació –literalment– en un joc de nens. Aquells tres quarts d'hora amb cadascun d'ells, entre preguntes difícils de respondre i neguits que costa sostenir quan els planteja un petit des de la seva innocència... i alhora, deixant-me envair per la seva immensa capacitat d'adaptació i sorprenent-me de que ho posessin tant fàcil, que ho fessin tant senzill... Netejar i recollir-ho tot i tornar cap a casa gairebé sense paraules. Passar la resta del dia amb mal de cap pels nervis i la tensió acumulada, però feliç per la col·laboració i la paciència dels petits i la confiança de les famílies en mig d'aquesta tornada tant particular... i confirmant la sort que va ser poder tornar així, poc a poc, amb la calma que necessitava. Va ser intens i estrany, però també bonic.
3 de junio de 2020,
La setmana passada va ser un primer contacte amb el que vindrà a partir d'ara en aquest temps d'impàs, on hàbits i rutines d'aquests mesos encara no queden enrere del tot i es van barrejant amb els que demana aquesta estranya tornada. Sé que en les properes setmanes el ritme anirà, poc a poc però inevitablement, a més i que a mida que avancin els dies, aniré perdent gran part del temps i ritme pausat que fins ara he gaudit. I m'angoixa pensar que amb ells, també se'n vagin la presència i consciència que he trobat; perquè no vull deixar a mitges un camí de tornada a mi que ara veig més clar que mai, ni oblidar tots els pensaments i reflexions que s'han estat removent, ni tornar a sentir-me desconnectada i lluny del que em fa sentir bé. Vull conservar aquesta observació i atenció al que sento i necessito en cada moment i que aquest ritme intern, més calmat i clarament més sa, no s'esvaeixi del tot, encara que –i sobre tot, quan– el de l'exterior sigui tot el contrari. Centrar-me en el que realment és ara i aquí, en el que està a les meves mans, en el present; sense anticipar-me tant al que ni tan sols sé si serà, sense que m'absorbeixi el que no ha arribat o queda lluny, sense voler controlar el que no puc. Sento la pluja i els trons des de fa estona i d'alguna manera, tinc la sensació que també hi són aquí dins avui, així que penso i agraeixo. Ella entrant a l'habitació i fent-me una abraçada per l'esquena mentre escric aquestes línies, trencant el silenci i alhora, regalant alguna cosa molt millor. La lleugeresa que va portar aquest dilluns festiu i està fent la setmana una mica més fàcil. La sensació d'haver-nos retrobat, per fi, després de gairebé 3 mesos; i tornar a passejar sense presses per aquell racó que em va descobrir quan tot començava, amb la càmera a les mans i cap altra intenció que respirar tant aire fresc com l'equilibri entre mascaretes i distàncies ens va deixar. Les ganes de veure de nou, demà a la tarda, a tots aquells petits i famílies amb els que encara no he coincidit... I m'esforço en quedar-me amb totes aquestes i altres coses que ara mateix m'omplen i fan sentir que, passi el que passi, vingui el vingui, el més important està bé.