Una pausa inesperada (VI)
27 de septiembre de 2020,
D'aquí res farà un mes que vaig tornar a la feina després de les vacances i reconec que sentia cert temor a la tornada; o potser, més aviat, certa nostàlgia anticipada per la pèrdua d'aquella presència i sensació de llibertat i lleugeresa que porten amb si els dies d'estiu... Perquè sé que quan torno a submergir-me en el dia a dia d'aquesta professió d'ajuda i acompanyament constants, quan m'envolto de nou d'angoixes i neguits, de reptes i dificultats que no em són propis però sento -amb gran facilitat- com si ho fossin, quan les presses m'arrosseguen o les preocupacions em desborden... em costa connectar amb mi; amb el que sento i penso, amb el que em cal, amb el meu ara i aquí. I perquè cada vegada sóc més conscient que quan oposo resistència a la inevitable incertesa, quan intento controlar el que en realitat no puc, quan cuidant m'oblido de cuidar-me... arriba l'ansietat, empitjoren els problemes digestius que m'acompanyen des de fa alguns anys i amb ells, apareixen una irritabilitat que em costa horrors gestionar i una sensació d'esgotament que m'envaeix i em fa sentir apagada, sense forces i allunyada, de mi mateixa i de tot el que m'envolta. Però sé, també, que està a les meves mans actuar per canviar-ho; ser capaç de trobar espais en què ser més i fer menys, escoltar-me per saber què necessito i fer-ho sense culpabilitats, permetre'm gaudir d'aquells 'refugis quotidians' que em fan d'ancoratge, m'arrelen i em retornen la calma interna que em falta. Setmana rere setmana, el ritme està anant, a poc a poc, a més... i ho està fent de forma molt progressiva en gran part perquè, encara que ens esforcem a creure el contrari, gairebé res és com era abans. Així que, amb una sensació agredolça, agraeixo aquesta tornada més amable que m'està deixant temps per recol·locar-me pausadament; mentre intento portar-ho tot cada cop una mica millor, amb dies en què sembla que ho aconsegueixo i d'altres en els que, en canvi, fallo estrepitosament, però intentant-ho, un cop i un altre, i aprenent, aprenent tantíssim en el procés...
10 de octubre de 2020,
A principis de setembre, després d'uns dies lluny de la feina i les responsabilitats diàries, en mig d'una tornada plena d'incerteses i a un ritme força diferent del d'un inici de curs habitual... vaig entrar en una espiral de malestar físic i emocional. Confirmar el que intuïa i acabar de posar nom, per fi, a aquells problemes digestius que m'acompanyen fa uns anys, tot i ser conscient que encara quedava, i queda, molt per fer... em va portar a sentir amb força que hi havia algunes coses que havien de canviar i que estava a les meves mans, i només en elles, que fos així... Feia temps que sabia (i ara, se'm confirmava des de fora) que necessitava centrar-me més, molt més, en atendre'm; i comprometre'm amb mi per poder estar bé en tots els sentits, entenent que és l'única forma que tota la resta, al meu voltant, també ho estigui. I com si allò acabés de prendre sentit, com si alguna cosa, de cop, fes el 'clic' definitiu en mi... vaig decidir permetre'm dedicar totes les estones que necessités a escoltar-me profundament, escriure amb total honestedat, remoure tant com calgués i a poc a poc, anar-ho, i anar-me, endreçant. A la recerca d'una coherència interna que fa temps sento que no acabo de trobar, de l'equilibri que tan sovint em falta i de la certesa que avanço sobre els meus passos i camino el meu propi camí; amb llibertat, consciència i connexió, amb mi i amb tot el que sóc a cada moment. Per acceptar els canvis constants i la impossibilitat de controlar poc més que l'ara i aquí i de gestionar el que va venint de la millor forma que puc a mesura que ho fa. Per aprendre a respectar -de debò- els meus temps i espais, recordar que depèn de mi posar límits per no carregar-me de més del que puc abastar sense que això afecti el meu benestar i per interioritzar -per fi- que la creença que "valc més com més faig" no té cap sentit. Per abraçar les infinites contradiccions internes i habitar-me en lloc d'evitar-me; per mirar menys cap a fora i molt més cap a dins, sense comparar-me, sense jutjar-me, sense autoexigir-me sempre tant. Per seguir aprofundint en mi i alineant el que penso, sento i faig fins aconseguir saber-ho i sentir-ho com un tot. I en això estic...
20 de octubre de 2020,
Durant les últimes setmanes, amb l'atenció i la intenció posades en el compromís amb mi mateixa que vaig sentir que havia de prendre, he anat identificant tot allò que em senta bé... i m'he adonat que no sempre sé ben bé què sento, què necessito o què vull en cada moment. Però entre dubtes i contradiccions, també han aparegut algunes certeses; com el fet que em resulta imprescindible reparar en el més proper i quotidià, en el més senzill i subtil de cada dia... i que necessito poc més que ser capaç de prestar-hi atenció per sentir-me millor. Per això, a poc a poc, he anat buscant la manera de permetre'm espais diaris per mi, per breus que siguin i encara que em costi trobar-los, que sento com a "refugis quotidians". Petits gestos que m'ajuden a recuperar la calma que de vegades perdo i recarregar-me de l'energia que últimament em falta i moments per entregar-me al present i oblidar-me de la resta, sense fer més, res més, que estar en l'instant precís, en l'ara i l'aquí. Moments de pausa per sortir de la necessitat constant de fer i fer sempre més; per donar-me un respir en aquells dies que acabo amb la sensació de no haver parat a escoltar-me en cap moment, d'haver estat amb la mirada completament cap a fora i poc —o gens— cap a dins. Des de llavors, hi ha hagut dies en què m'he descobert sentint-me més en calma, estant més present i sent més conscient, actuant des d'un ritme més pausat, més tranquil, més sa... I d'altres, en els que no he estat capaç de fer-ho millor i he tornat a deixar-me portar per la inèrcia i les presses, per aquella autoexigència que ve de tan endins i per tot el que penso que s'espera de mi... i a caure en l'error de culpar-me per desitjar gaudir d'un plaer que en algun moment (no sé com ni quaan) vaig sentir que no era tan important i vaig començar a arraconar, a deixar sempre per més tard. Però una vegada i una altra, convençuda que cada pas és important, ho torno a intentar...
26 de octubre de 2020,
Buscar temps, allà on puc i encara que només siguin uns instants, per fer més de tot allò que m'he adonat que em senta bé en aquests moments. Escoltar-me amb atenció, ser honesta amb mi i anar fent petits canvis cada dia per incorporar el que sento que sí i deixar anar el que sento no. Sorprendre'm en veure com, amb esforç, vaig sent més capaç d'estar present i submergir-me en el que estic fent i com, a poc a poc, també, vaig aconseguint alinear més el que penso, sento i faig. Adonar-me com això em porta a conèixer-me millor i a buscar, cada vegada més, les respostes dins meu, actuant des de la meva veritat, amb més connexió amb mi mateixa i per tant, amb més coherència; tal com sento que ho he de fer i no com penso que els altres esperen que ho faci. Esforçar-me per gaudir de petits moments de pausa, tan necessaris, al llarg de cada dia. Despertar aviat i esmorzar amb calma. Seure a escriure, encara que siguin unes poques línies, sempre que ho necessito. Treballar per què aquell projecte, al qual vam començar a donar forma junts fa més temps del que som capaços de recordar, es faci, amb cura i il·lusió, realitat... Respirar una estona de calma dins la dutxa en arribar a casa després de la feina, estrenar aquell nou sabó i allargar una mica més aquell moment d'autocura, amb uns minuts de raspallat corporal o un petit massatge amb una crema o oli que em vingui de gust fer servir. Sopar els tres junts cada nit, anar cap al llit més aviat i llegir una estona abans d'adormir-me. Trobar, entre les pàgines d'un llibre prestat per una companya de feina que em coneix bé i pocs dies abans d'una nova visita mèdica que espero amb ganes... una mica d'esperança i empenta per seguir recorrent el camí que em porti a trobar solució a aquells problemes digestius pels que, anys després que comencessin, encara no he trobat una resposta clara. I mentrestant, recordar permetre'm tots aquells descansos que el cos em demana, per recuperar l'energia, física i mental, que de tant en tant em falta. I seguir intentant, millorant, aprenent. Petits "refugis quotidians" d'aquests últims dies…